Lliçó inaugural curs 19-20, a càrrec de Cristina Ros: "Els museus de les Illes Balears. Present i perspectives de futur"

Bon vespre,

Des de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears, el curs de la qual avui m'heu fet l'honor d'inaugurar, tenim el deure de posar els nostres humils coneixements al servei d'una observació constant del present sense deixar d'analitzar el passat i tampoc les perspectives de futur.

Ara fa mig any, la doctora Francesca Tugores ingressava com a nova membre de la nostra acadèmia amb el discurs "Del gabinet al museu. La formació de les col·leccions museogràfiques de les Illes Balears (1757-1961)". Ens recordava fins quin punt els museus tenen a veure amb l'Acadèmia, com també hi estan lligats "la formació de les col·leccions il·lustrades i el progressiu reconeixement d'un interès públic en la seva exhibició fins a arribar a la constitució de les primeres institucions museístiques". Continuava amb aquestes paraules: "I té molt a veure amb l'acadèmia de belles arts, perquè, com saben, fou una entitat clau als inicis de l'ensenyament de les arts a les Balears, però també en la formació del primer museu de belles arts, que es va concebre inicialment com a un projecte didàctic, prenent la història de l'art com a model i inspiració per a la creació, en un moment en què no hi havia encara cap projecte oficial amb aquesta vocació".

Francesca Tugores, molt més docta que no una servidora en anàlisi històrica, acabava el seu discurs a tocar del present, en el moment de la creació i posterior obertura dels museus públics. Deixava, en tot cas, el testimoni com una convidada a l'anàlisi de les darreres dècades i sobretot de l'actualitat: "Hem triat aquesta fita, l'any 1961, data de publicació als documents oficials de la creació d'aquest museu de referència [parlant del Museu de Mallorca], com n'hauríem pogut triar una altra. En definitiva, a partir del final de la postguerra el llegat llegat artístic de les nostres illes es diversifica en nombroses institucions, unes amb més sentit, les altres amb més mitjans.... però en tot cas és ja una altra etapa i mereix un altre anàlisi". Deia que deixava el testimoni i, des de l'Acadèmia, l'hem volgut recollir convençuts que no podem restar al marge d'una actualitat que requereix amb urgència la implicació de tothom. Per això, avui, som aquí, per fer una anàlisi del museus de les Illes Balears, del seu present i de les seves perspectives de futur. No serà una anàlisi exhaustiva, no és aquesta d'ara ni l'ocasió ni el lloc per aprofundir en els detalls, però sí que pretén ser una mirada a la situació actual de les nostres institucions museístiques, una observació crítica feta amb la sempre noble intenció de contribuir a construir un futur millor.

Torn al discurs de Francesca Tugores, al seu final, quan observava que "El que ens queda dels 200 anys analitzats, en definitiva, és llegat, a les institucions públiques i privades, que ha sobreviscut gairebé com una maleta enmig d'un naufragi... deixant molt de patrimoni pel camí. En qualsevol cas, és un tresor que pot aportar molt a la nostra societat, però sobretot, al que li devem la millor gestió possible. Si ens demanam: què pensaran de la nostra generació els gestors del patrimoni del futur? estam segurs que n'estarien satisfets?".

Bé, és indubtable que avui, amb una seixantena de museus de titularitat pública a les Illes Balears, institucions nascudes per custodiar i difondre el nostre patrimoni històric-artístic, la situació actual és infinitament millor que la de fa mig segle. Avui, aquest patrimoni, amb millors o pitjors condicions, es conserva, no tot, però sí preferentment, als museus. Però alhora aquestes institucions pateixen sobretot els efectes de dues realitats: d'una banda, en el context local, pateixen d'una manca de recursos que sovint impedeix que exerceixin les seves funcions -en parlarem més endavant-; i de l'altra, estan afectades d'un context, en aquest cas global, d'indefinició o de qüestionament de les pròpies funcions que s'han atorgat fins ara als museus.

Pot ser una anècdota, però força significativa: no fa gaire vaig saber de dos museus de fora de les Illes Balears que estan pensant de canviar-se el nom. Contemplen la possibilitat de dir-se "espai" o "centre" perquè diuen haver comprovat que el terme 'museu' està desprestigiat i sobretot "no té tirada", així ho diuen. El mateix Consell Internacional de Museus (ICOM) també està cercant una nova resposta a la pregunta de què és un museu. És qüestionen la definició i les seves funcions, fixades, la darrera vegada, el 2007.

Per a l'ICOM, des del 2007 fins ara, la definició de museu era la següent: "Un museu és una institució sense finalitats lucratives, permanent, al servei de la societat i del seu desenvolupament, oberta al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exposa el patrimoni material i immaterial de la humanitat i el seu medi ambient amb finalitats educatives, d'estudi i lúdiques". Amb el benentès que posar o posar-se en qüestió és sempre un exercici, no només legítim, sinó també necessari, el fet és que la nova proposta que va preparar l'executiva de l'ICOM va quedar ajornada a la trobada que va fer a Kyoto el passat mes de setembre l'associació que reuneix dirigents i professionals de la majoria dels museus del món, i va quedar ajornada per les grans discrepàncies que va aixecar.

La proposta per a una nova definició, encara no descartada del tot, s'expressava així: "Els museus són espais democratitzadors, inclusius i polifònics per al diàleg crític sobre els passats i els futurs. Reconeixent i abordant els conflictes i desafiaments del present, custodien artefactes i espècimens per a la societat, salvaguarden memòries diverses per a les generacions futures, i garanteixen la igualtat de drets i la igualtat d'accés al patrimoni per a totes els pobles. Els museus no tenen ànim de lucre. Són participatius i transparents, i treballen en col·laboració activa amb i per a diverses comunitats a fi de col·leccionar, preservar, investigar, interpretar, exposar i ampliar les comprensions del món, amb el propòsit de contribuir a la dignitat humana i a la justícia social, a la igualtat mundial i al benestar planetari". Davant la transformació en la proposta de definició ens hem de demanar si no s'està afegint confusió als mateixos museus, a l'hora que els seus gestors i tècnics afrontin la seva feina, així com també confusió per al conjunt de la ciutadania.

Un espai democratitzador, inclusiu i polifònic ho ha de ser qualsevol, des d'un parlament de representació política a una acadèmia com aquesta. Les finalitats del museu -preservar, col·leccionar, investigar, difondre, etc-, a la proposta de nova definició queden diluïdes dins un conjunt de valors, convencions, drets i consideracions, a les quals se'n podrien afegir infinites que, per òbvies o sobreenteses, potser només sumen indefinició. A més, voldria remarcar la proposta de canviar l'objecte d'aquestes finalitats que passaria de ser 'patrimoni material i immaterial' a 'artefactes i espècimens'.

Sense saber encara com es conclourà aquesta definició, una es demana si aquest és el moment d'afegir confusió a unes institucions o espais que ja en tenen prou sense que l'ICOM els redefineixi. I tanta com en tenen, de confusió, tanta en transmeten.

Si aquesta, com dèiem, és una qüestió essencial, la de la definició, que afecta a la immensa majoria de les institucions museístiques arreu del món, en el cas dels museus públics de les Illes Balears en bona mesura aquesta és de moment una problemàtica menor o, millor dit, gairebé implantejable. I ho és sobretot perquè la majoria de la seixantena de museus públics de les Balears, per manca de recursos tècnics i econòmics, per una nul·la estratègia pública, no poden complir amb les funcions bàsiques que centren la definició encara oficial de museu i que, diluïdes, es troben també a la nova definició proposada.

Quants dels nostres museus poden seguir una política d'adquisicions més o menys estable? Cap. Quants tenen les condicions idònies i suficients per a la conservació del patrimoni? Cap o, si ho apliquem de manera relativa, un, el Museu de Menorca. Quants compten amb un nombre de tècnics suficient? Potser un, Es Baluard, potser. Quants poden desenvolupar la tasca, imprescindible, d'investigació de manera regular o, fins i tot, quants tenen una política continuada de promoció de la investigació? (Silenci) Quants n'hi ha que fan o poden fer una labor educativa permanent? Tres, quatre? I, en tot cas, quin tant per cent dels seus pressupostos poden dedicar o dediquen a la tasca educativa? És superior a l'1%? Quants són els que poden oferir una programació d'exposicions temporals continuada? Altra vegada, tres o quatre. I quants d'aquests poden dissenyar la programació pensant en l'excel·lència, si més no en la qualitat i l'interès de les mostres que programen i sense que aquests valors estiguin en tots els casos condicionats pels insuficients recursos? Cap.

Obr parèntesi per insistir en què el que s'ha dit fins ara i el que seguirà només té la pretensió de ser una anàlisi, no exhaustiva, de la situació actual dels nostres museus per contribuir a augmentar la conscienciació del potencial que tenim, de les necessitats més urgents, de les accions que es podrien emprendre tota vegada aquestes mancances es trobessin mínimament cobertes i, sobretot, per si entre totes i tots es pot arribar a consensuar i aconseguir que es faci una aposta decidida per unes institucions que són cabdals per a la transmissió del coneixement i de la memòria col·lectiva. Amb aquest objectiu, seguidament revisarem les fortaleses i les debilitats dels museus de les Illes. Donat que aquesta és una acadèmia dedicada a les belles arts, ens fixaren preferentment en les institucions museístiques creades per atendre i fomentar el patrimoni històric-artístic. Ens remetrem sovint a la informació que aporta el Pla Estratègic del Patrimoni Cultural, un document coordinat per la mateixa Francesca Tugores, que fa part del Pla de Cultura i Patrimoni, que elaborà la Conselleria de Cultura en el darrer any i mig de la passada legislatura i que va ser aprovat a finals del 2018. Aprofit per recomanar-vos la lectura d'aquest Pla Estratègic del Patrimoni Cultural, que podeu trobar a la web del Pla de Cultura. Us ho recoman per la quantitat d'informació que aporta, però també perquè fixa els principals objectius que s'haurien de comprometre perquè les institucions museístiques, en aquest cas depenents del Govern, vagin resolent les seves principals deficiències i així poder treballar, com dèiem, un futur millor.

Com s'ha dit, a les Balears tenim una seixantena de museus de titularitat pública, més de la meitat dels quals estan dedicats al patrimoni històric-artístic, la qual cosa hauria de ser una fortalesa, si més no, ara mateix ho hem d'entendre com un potencial. Amb què ens trobam si per a aquesta anàlisi seguim les funcions que determina l'actual definició de museu? Recordem: adquirir, conservar, investigar, comunicar i exposar el patrimoni amb finalitats educatives, d'estudi i lúdiques.

Anem a l'adquisició de patrimoni. Segons la darrera estadística sobre l'estat dels museus publicada pel Ministeri de Cultura amb dades de 2016, els 56 museus que comptabilitza a les Balears, reuneixen un poc més de 3 milions de peces (3.010.441), un nombre només un poc inferior del dels museus andalusos (3,049 milions) o dels de la Comunitat Valenciana (3,288), molt superior a les Canàries (600.000) o al del País Basc (875.000), proporcionalment superior al de Catalunya (3,683 milions), però escandalosament inferior al de la Comunitat de Madrid, que amb més de 16 milions de peces, encapçala amb molta diferència aquest rànquing estatal i en demostra el centralisme.

En tot cas, de les Illes Balears, una dada crida l'atenció: d'aquests 3 milions de peces, un 94,2% són arqueològiques, quan la mitjana a l'Estat de peces d'arqueologia respecte dels fons generals, és d'un 34,8%. Les Balears és la comunitat que més patrimoni arqueològic té, amb força diferència sobre la majoria de les altres, una dada que també hauríem de poder contemplar com a riquesa i potencial. Ara bé, cal ser conscients que les peces arqueològiques per llei han de ser dipositades als museus de cadascuna de les Illes -Museu de Mallorca, Museu de Menorca i Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera, fins que la petita de les Pitiüses no tengui el seu propi museu, que es troba en vies de construcció-. Amb això vull remarcar que és un patrimoni que els arriba per defecte o de manera obligada provinent de les troballes que es fan als jaciments. Si la resta de les peces dels nostres museus no arriba al 6% del total del patrimoni que allotgen, és perquè les institucions museístiques de les Illes, la immensa majoria, no han seguit o no han tingut recursos per seguir una política continuada d'adquisicions. Per posar un exemple comparatiu: Madrid, dels més de 16 milions de peces que tenen els seus museus, només té un percentatge de peces arqueològiques del 9,4%.

L'adquisició de patrimoni no és un capritx, i en cap cas no pot ser considerat com una iniciativa només adient per a les èpoques de bonança econòmica. Adquirir patrimoni històric-artístic des de les arques públiques és un deure del present cap a les generacions futures, perquè serà el testimoni per explicar la nostra història i no només artística. Per això, s'ha de fer amb criteri, i s'ha de fer preferentment des dels museus, els quals dins el seu Pla han de contemplar quin és el patrimoni que els compet i sobretot quin és el que necessiten adquirir per poder explicar la nostra història amb la màxima rigorositat i extensió possible.

Val a dir que a les Illes Balears, hi ha un patrimoni artístic força nombrós que no està inclòs en aquest fons de poc més de 3 milions de peces. I no hi està perquè amb molta freqüència en les darreres 4 dècades, les administracions públiques, Govern, consells insulars i ajuntaments, han adquirit obra cadascuna pel seu compte, i massa sovint l'adquisició l'han feta els polítics i amb un criteris i uns interessos ben distants dels que es recomanen. Llavors ens trobam amb nombroses peces als passadissos, despatxos i tota mena de dependències de les administracions, sense conservar adequadament, sense cap lligam com a col·lecció pública i que, en el cas de les peces d'aquestes administracions que se cedeixen als museus, tampoc serveixen per filar una història, sinó que contribueixen a fer una barreja tant per la qualitat, com per a l'estudi d'èpoques i d'autors. Aquest col·leccionisme polític, ara molt més aturat des de la darrera crisi econòmica ençà, no es pot permetre, perquè és a la base dels problemes per a l'explicació del nostre patrimoni.

Des de la política s'han de posar els recursos perquè els museus i els seus experts puguin decidir les peces que han d'adquirir, i bastir i vertebrar el patrimoni públic, i així conservar-lo per poder-lo estudiar i difondre. A moltes comunitats i a la majoria dels països, la cosa va a l'inrevés: les obres que ocupen parets de les administracions públiques surten dels magatzems dels museus, seguint criteris d'idoneïtat. A la inversa és un despropòsit i, en no pocs casos, aquesta adquisició de patrimoni per part dels responsables polítics de les administracions respon a vel·leïtats personals i a pràctiques molt properes a la corrupció.

Ara bé, en l'apartat incorporació de béns, hi ha un altra via que també és essencial per a la configuració del patrimoni públic: els museus han de comptar amb la capacitat d'atendre els llegats de col·leccions o patrimoni privat. La majoria dels museus de les Balears no estan preparats per observar el patrimoni privat susceptible d'incorporar-lo al seu fons, tampoc tenen la capacitat per adquirir-lo en el cas que es consideri d'interès. I si les donacions per part de particulars als museus no són més és perquè moltes vegades es troben les portes tancades, altres vegades han de ser rebutjades per manca d'espai i de capacitat per a la conservació, i tot això, a més, fa que molts llegats que podrien arribar als nostres museus ni tan sols els siguin oferts: els seus propietaris descarten la idea per la inseguretat que els provoca la desídia i la incapacitat institucional.

Seguint la darrera estadística del Ministeri, és força significatiu que dels 3 milions de peces que hi ha als museus de les Balears, només 226.000 estan inventariades. Entram així, en la funció de conservació dels museus, perquè l'inventariat és el pas previ i imprescindible per a afrontar amb garanties les actuacions de conservació preventiva o restauradora del patrimoni, així com també del seu estudi o de la possibilitat per a la seva exposició i difusió. En aquestes xifres tan baixes de peces inventariades hi té molt a veure, sens dubte, el percentatge tan elevat de peces arqueològiques que hi ha a les Illes. La manca de tècnics és el motiu principal de la incapacitat per registrar i inventariar les peces com cal, però sobre aquest punt en parlarem més endavant perquè de la clamorosa insuficiència de personal tècnic n'estan afectades totes les funcions dels nostres museus.

La totalitat dels museus analitzats al Pla Estratègic de Patrimoni declaren entre les seves debilitats, la manca d'espais per a la conservació dels seus fons. El Museu de Menorca és el que al llarg de la seva història ha seguit amb més rigorositat i regularitat l'inventariat de les peces que li arriben procedents de les troballes arqueològiques d'excavacions que promou el mateix museu. No cal dir que dur, més o manco, al dia aquesta tasca de registre és essencial per a unes institucions que reben de cop desenes de caixes amb restes sovint minúscules. Ara bé, tot i que el Museu de Menorca, compta amb 7 àrees de magatzem (amb una àrea freda), un dels quals, que va cedir el 2015 el Consell Insular de Menorca, és extern però situat molt a prop del Museu, així i tot declara que no tenen espai a bastament. El Museu de Mallorca, que té pendent una tasca ingent d'inventariat de peces arqueològiques, arrossega un dèficit històric de magatzems. Fa anys que té una nau externa a Son Tous, on ara s'ha reactivat la possibilitat de rebre-hi material de les excavacions, però ni és suficient ni està, de lluny, en les condicions necessàries per garantir la conservació. Si anem a Es Baluard, museu d'Art Modern i Contemporani de Palma, els seus magatzems estan ben condicionats, però varen ser pensats sobretot per a una col·lecció particular d'obres majoritàriament de format petit i mitjà. Han quedat petits i igualment insuficients.

Des d'Es Baluard va sorgir fa anys un projecte per adquirir unes naus que, no només poguessin conservar la col·lecció del propi museu, sinó la de les institucions públiques que fan part del seu patronat. Es va fer un concurs públic i hi havia els doblers per tirar el projecte endavant, que hagués pogut solucionar per un temps llarg la manca d'espai per a l'emmagatzematge de les obres de titularitat pública. No hi va haver voluntat política i el problema roman sense resoldre. Conforta saber que el Pla Estratègic de Patrimoni aprovat a finals de la passada legislatura, preveu "la creació́ d'un magatzem / reserva d'art central, per sectors i tipus de béns, per acollir fons propis, però també donar suport a entitats locals amb béns patrimonials de valor". S'hi pot llegir que en els propers 5 anys es planificarà la seva creació, es redactarà un projecte i es farà la cerca d'espais adients, amb l'objectiu que, d'aquí a 10 anys màxim, la reserva d'art central estigui en funcionament, amb personal especialitzat i normativa interna que en reguli el funcionament. De tota manera, aquest projecte, com tots els que contempla el Pla de Patrimoni, amb el canvi de Conselleria de Cultura i anunciades retallades de pressuposts per als propers anys, posen en dubte la seva materialització.

I tot i que sigui a mode d'apunt, dins aquest apartat dedicat a la conservació cal esmentar el cas singular i recent de la Fundació Pilar i Joan Miró, ara Fundació Miró Mallorca. Al·legant problemes de conservació, totes les obres que restaven al Taller Sert, més o menys així com les havia deixat Joan Miró, fa poc menys d'un any varen ser substituïdes per reproduccions de les mateixes obres, en una decisió que va prendre el patronat de la pròpia Fundació contravenint tots els principis de la museística.

Pel que fa la investigació, s'ha de destacar la tasca que, en aquest sentit, s'ha fet i es fa tant al Museu de Menorca com al Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera, amb el foment d'investigacions especialitzades, participació a congressos fora de les Illes i, ambdós, amb publicació periòdica de les investigacions, els Treballs d'un i de l'altre. Així i tot, s'ha de saber que els museus de les Balears tenen el percentatge més baix de l'Estat en publicacions periòdiques. Més enllà d'això, els museus, fins i tot els principals, han reduït dràsticament fins i tot les minses investigacions que s'hi feien i que acompanyaven o, millor dit, donaven fonament i sentit als projectes expositius. Els resultats dels treballs es publicaven als catàlegs editats amb motiu d'una exposició o d'un projecte d'investigació. En general, se n'han deixat de fer inicialment per manca de pressupost, tampoc no s'han substituït per edicions digitals que abaratirien els costos però deixarien memòria. Simplement, ha quedat en bona mesura suprimida la investigació que habitualment feien experts externs o, ocasionalment, els propis tècnics dels museus. Reactivar les tasques investigadores i la seva difusió ha de ser una prioritat més en el camí de posar al dia i conferir de dignitat els nostres museus.

Abans de continuar amb les funcions, hauríem de fer un esment en majúscules a un dels dos problemes principals que tenen els museus de les Illes Balears: la manca de personal tècnic. És una carència que, unida als insuficients recursos econòmics, però fins i tot tant o més que aquests darrers, condiciona més que cap altre el funcionament de les nostres institucions museístiques. Només per fer-nos una idea de la situació, tornem a les dades del Ministeri. Segons aquesta estadística, hi ha 307 persones adscrites als 56 museus que tenen comptabilitzats, i això incloent vigilants i personal de neteja que no siguin subcontractats. Per arribar a la mitjana estatal, el nombre de treballadors dels nostres museus s'hauria de multiplicar per tres, i posar especial èmfasi en l'increment de tècnics.

La manca de tècnics impossibilita, retarda o disminueix, segons els casos, l'inventariat de les peces, la investigació, la conservació i/o la restauració, les possibilitats de dur endavant projectes expositius o didàctics, la posada a l'abast del públic els fons bibliogràfics dels museus (és el cas del MAEF o d'Es Baluard, entre molts altres), el control expert de tot plegat i, també, obre la porta a que tasques d'aquesta importància les realitzi, ocasionalment, personal no qualificat. Des d'aquí, hem d'aprofitar l'ocasió per demanar que les distintes administracions titulars o responsables de la gestió dels museus, facilitin la creació de places de tècnics especialitzats en les distintes àrees de responsabilitat de la museística i fins i tot en la gestió econòmica i administrativa dels museus. No pot ser que el Museu de Mallorca no tengui un tècnic per a la seva administració i gestió, i com a tècniques en història de l'art, conservació i/o restauració, només en tengui tres (dues i la directora). No pot ser que dels museus petits, la majoria no en tenguin ni un, de tècnic. I no pot ser, perquè així mai no podran donar compliment a les seves funcions.

Entre aquestes funcions, n'hi ha una que, per l'endarreriment que porta, hi hem de parar atenció. Es tracta de la posada a disposició del món dels fons del nostres museus. Amb l'excepció d'Es Baluard, del Museu de Menorca, del Museu de Manacor i del MAEF, la majoria dels museus de les Illes no fan que les seves peces siguin accessibles a Internet o en tenen un nombre baixíssim, una petitíssima mostra del patrimoni que tenen el deure de donar a conèixer. Balears és altra vegada la comunitat de l'estat espanyol que té el percentatge més baix de peces de museu accessible a Internet: amb un trist 1% del total de les obres, segons dades del 2016. En aquest sentit, el Pla Estratègic de Patrimoni proposa la creació d'un museu virtual del patrimoni, on s'hi podrien incorporar les bases de dades de les col·leccions existents als museus de les Illes Balears, per obtenir-ne una lectura conjunta, a més d'anar incloent-hi les peces que són fora de les Illes i que pertanyen i contribueixen a explicar la nostra història, fins i tot les peces desaparegudes de les quals se'n tengui documentació. És un objectiu que el Pla de Patrimoni contempla a un màxim de 5 anys vista i que, de dur-se a terme, podria acabar amb l'endarreriment que, en aquest sentit, duim respecte d'altres comunitats que compten amb aquesta valuosa eina d'integració de col·leccions, d'informació i de difusió.

Entre aquestes tasques de visibilització, les exposicions més o menys permanents de les col·leccions dels museus i les exposicions temporals, se'n porten bona part dels esforços dels nostres museus. De bell nou, la insuficiència de tècnics, la incapacitat pressupostària per encarregar a experts exposicions de tesi, mostres que responguin a una museologia conceptualment ben dissenyada, units a la creença -ens hauríem de demanar si equivocada- que les exposicions són pràcticament la única manera de fer veure que el museu està actiu i la principal via per atreure el públic, han conduït a fer unes programacions -això els pocs museus que poden sostenir una programació més o menys continuada- que es basen més en l'oportunitat i la facilitat, que no en la qualitat i l'interès. Comença a quedar lluny el temps en què, a través de les exposicions i els estudis que les sustentaven, es revisaven trajectòries d'autors, moviments, èpoques i que, amb això, es contribuïa a bastir la memòria històrico-artística del país. Si els museus deixen d'afrontar la responsabilitat de mostrar quins són els referents, també perquè puguin ser qüestionats, la societat els oblida, els desconeix i la seva educació cultural, i en aquest cas artística, no s'assenta sobre uns fonaments sòlids, millors o pitjors, però que són la nostra història, amb totes les seves confluències.

Amb tot, i per anar acabant, tot i ser conscients de que deixam molts punts forts i febleses per analitzar, tornarem al començament, quan afirmàvem que la situació avui és infinitament millor que la de fa poc més de mig segle, sobretot perquè només l'existència d'una seixantena de museus a les Balears i l'experiència obtinguda fins ara, ens ofereix una plataforma sobre la qual treballar, detectades les mancances i també establertes les possibilitats de millora.

Avui, amb la realitat que tenim, es fa urgent una aposta política i ciutadana que afronti el futur dels nostres museus des del convenciment que ens són necessaris i que desenvolupen o tenen la possibilitat de desenvolupar una tasca que és essencial per a la cultura del país, en el present, però també per al futur. De deu anys ençà, l'aposta pública pels equipaments museístics ha caigut en picat. I les apostes són una qüestió de voluntat i convicció més que no de possibilitats.

Avui, les Balears, que compten amb una Llei de museus que pràcticament no s'aplica i que té un reglament a punt d'aprovació que sembla partir de la consideració de que la situació actual és òptima, urgeix sobretot posar les institucions museístiques al dia per poder complir la Llei.

Per començar, urgeix planificar. Detectades les mancances i el potencial, cal treballar un Pla de museus, que els consideri com a conjunt patrimonial del país, més enllà que cadascun hagi de tenir també el seu pla director particular. En aquest sentit, trobam també el compromís en el Pla Estratègic de Patrimoni aprovat pel Govern: abans de 5 anys apunta l'objectiu de tenir redactat un Pla de museus i col·leccions de les Illes Balears, un pla que ha d'incloure un cens de museus i col·leccions públiques i privades, preveure mesures de foment, coordinació i professionalització. Es tracta de determinar cap on volem anar i què volem que sigui la nostra xarxa de museus en un futur no gaire llunyà. No es tracta tant d'una aposta pressupostària, que també és necessària, sinó sobretot de planificació, de creació i enfortiment d'unes estructures que avui són massa febles i unes infraestructures que en molts casos han quedat obsoletes o estan infrautilitzades.

Això sí, només en la passada legislatura es varen anunciar una vintena de noves infraestructures per a la cultura. No totes són museus ni estan adscrites a l'àmbit històric-artístic que avui ens ha ocupat. Algunes d'elles són necessàries i neixen amb l'objectiu de cobrir un buit: pens en el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, que aquesta setmana es comença a construir. Pens en el Sindicat de Felanitx que, lligat a l'obra de Miquel Barceló, es té la pretensió que doni cobertura a uns estudis i investigacions artístiques de les quals avui estam mancats. I pens també en el Museu de Formentera, una illa que fins ara té el seu patrimoni històric-artístic al MAEF d'Eivissa. Ara bé, aquestes noves infraestructures haurien de néixer amb un pla de gestió definit, amb una dotació pressupostària i de tècnics suficient i amb les condicions perquè puguin desenvolupar la seva missió. Si no, serà sumar més retxes dins l'aigua.

No és un somni d'impossible materialització pensar que en un termini de deu anys els museus de les Illes Balears tinguin resoltes la majoria de les seves deficiències, si es comença a treballar ara amb la consciència que volem i podem aconseguir-ho i es treballa, des del minut u, amb professionalitat i rigor. No és un somni pensar que podem establir una planificació per a la millora dels nostres museus, per vertebrar-ne una xarxa que optimitzi els seus recursos i doni més coherència al conjunt patrimonial. No ho és, un somni, perquè sabem que és possible dotar-los de recursos econòmics i tècnics, que és possible modernitzar els seus instruments de gestió i la seva difusió, que es poden activar unes polítiques riguroses i àgils d'adquisició i recepció de patrimoni, que es poden despolitzar en un cert grau els seus patronats cap a una expertització molt més enriquidora i que es pot treballar millor la comunicació i la relació amb la societat. I entre moltes altres qüestions que hem anat esmentant al llarg d'aquest parlament, sobretot contemplar en tots els casos que la seva tasca educativa és essencial, és indefugible, per a un futur en que l'ideal seria que la societat estàs preparada per ser qui exigeixi excel·lència als seus museus i a les administracions que els tutelen.

Si la debilitat dels nostres museus entra en la normalitat acceptable, com sembla que ha entrat d'anys ençà, mai no serem conscients, com a societat, del que ens poden aportar com a espai de reflexió, de creació i de coneixement. Uns museus sòlids, professionalitzats, modernitzats i amb uns lligams dinàmics amb la societat; uns museus entesos com a projecte col·lectiu, contribuirien de manera molt notable a fer de la nostra una societat més culta, més reflexiva i molt més preparada per al futur.