Discurs acceptació Antoni Socías / Discurso aceptación Antoni Socías
Discurs d'acceptació del títol d'Acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears.
"Hi va haver un temps en què vaig creure que l'Art era casa meva"
Abans de submergir-me en aquest procediment escolàstic, voldria precisar que m'hagués estat molt més còmode parlar-los, per exemple, de la meva admiració congènita pel Maestro dell'Osservanza; traçar una acalorada defensa sobre la tan discutida utilització de la càmera fosca en l'obra de Johannes Vermeer; o situar-los davant de la primera instal·lació escultòrica de la història, a la Cova de Bruniquel, al sud de França, elaborada a consciència pels Neandertals fa 175.000 anys. Però, per ser honest, el meu discurs d'avui versarà sobre aquella zona de la meva feina que no es veu i que, en ocasions, tampoc s'intueix. Els parlaré sobre fonaments estructurals, perquè no tot en art està vinculat o prové de l'exaltació del jo, la inspiració bucòlica, l'ímpetu gestual o els deliris atribuïts a la influència de forces misterioses. Hi ha molt més on aprofundir: les fermes creences, la investigació i l'estudi conscienciosos, l'estructuració metòdica de les idees i l'organització sistemàtica dels processos de treball. L'exemple més clar el trobem en el cinema: quanta programació, quant mètode, quanta estructuració, precisament per expressar el sublim de les emocions! En el passat em vaig negar per precepte a desvetllar les claus del meu treball. Amb el pas dels anys, he anat descobrint que no tenia raó i que, al mateix temps, en tenia molta. Contradicció? No exactament, perquè el meu treball s'ha mogut de manera invariable en la confluència de mons diferents, en terra de ningú I, fins i tot, en "territori buit". Un concepte expressat al segle XIX per l'explorador Charles Montagu Doughty en el seu magnífic llibre Aràbia Deserta. Complicats escenaris, en què resulta molt difícil nedar i guardar la roba al mateix temps. En aquest sentit, em vaig imposar un canvi de disposició i em vaig posar a treballar en una atmosfera d'acostament al públic, precisament per situar tota la meva feina en un context de comunicació molt més equilibrat. --------------------- Abans d'entrar definitivament en l'argumentació, voldria assenyalar-los que he acceptat ser membre d'aquesta històrica institució, per tres motius fonamentals: Primer motiu: Especifica el refrany castellà que "es de bien nacido ser agradecido" i, a tall d'aquesta sentència, els vull expressar sense embuts que em sento profundament satisfet en rebre aquest honor. I que, a partir de demà, m'asseuré al costat de tots vostès a compartir i a deliberar sobre qualsevol tema relacionat amb la creativitat i les seves conseqüències. Segon motiu: A propòsit de l'última frase del primer i focalitzant sobre un acadèmic en particular, he acceptat el meu nomenament per poder seure en els nostres concilis a devora del meu entranyable i admirat amic Pere Joan, de manera imaginària agafat de la seva mà i, si pot ser, tot dos amb els peus penjant de la cadira i gronxant les cames a l'uníson durant les sessions. Perquè, al contrari del que pugui pensar-se, si bé en línies generals tendim a augmentar en saviesa, amb el pas dels anys també és cert que ens tornem molt més sobris en el terreny de la imaginació, de la utopia, del deliri bucòlic amb el qual vam començar a caminar... Evidentment, senyores i senyors acadèmics, no em veuran vostès assegut al costat de l'acadèmic Pere Joan de la maneta, però sí tindré ben present aquesta possibilitat de ficció romàntica, emotiva, en totes les nostres reunions col·legiades... precisament per significar que una gran part de l'art actual es complica de manera innecessària, a partir d'una espessa fusió de pràctiques tan formals com recurrents. Tercer i últim motiu: M'agradaria entendre amb coneixement de causa, un cop dins, com una institució de les característiques de la nostra és tan poc coneguda dins la nostra societat local i autonòmica, no parlo ja de traspassar fronteres. Per què no transmet a l'exterior una mica més d'energia i actualitat? Els posaré un senzill exemple, que ha passat, sense anar més lluny, amb aquest nomenament. En enviar la informació d'aquest acte als meus amics i coneguts, la immensa majoria gent ben formada, tan sols uns quants van saber de què els parlava; la resta em van felicitar perquè la ciutat de Sant Sebastià m'hagués concedit aquesta distinció. En definitiva, no voldria haver rebut aquesta suggestiva credencial, únicament per lluir-la amb cert orgull, com Patricio Mbiá, aquell peó guineà, descobridor efectiu d'en Floquet de Neu (Copito de Nieve), a qui van obsequiar des de Barcelona amb un ostentós abric de llana, sol·licitat per ell mateix en saber que podia triar l'obsequi. Un abric que va passejar sobre les seves espatlles amb no poc goig durant mesos pels carrers de Bata, a trenta-vuit graus, perdent amb aquella bogeria transitòria la consideració dels seus conciutadans, a més de la seva ocupació en el zoològic català.
--------------------------------
D'altra banda, m'agradaria dedicar aquest acte al meu pare, Sebastià Socías Riusech, desaparegut fa gairebé 39 anys. Mon pare va morir molt jove i, en contra dels seus sòlids principis i de la seva projecció de futur per a mi, em va rescatar d'un naufragi anunciat en la Facultat de Biologia, per lliurar-me de manera enèrgica i decidida en mans de l'art. Gairebé sense forces, va comprar dos passatges d'avió i va tirar de mi plantant-me a l'acadèmia del professor Miquel Barneda, al carrer Bailén de Barcelona, qui em va preparar a consciència per ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. --------------------------------- >>>>>> Deprés d'aquest preàmbul i, com els he indicat a l'inici, voldria presentar-los a continuació el veritable esquelet de la meva feina: 1. Sóc aquí i em passa això.Em considero un tipus solitari, tímid -excepte al volant- i en ocasions vergonyós. Algú a qui li costa -més aviat li fa peresa- parlar i relacionar-se amb els altres de manera quotidiana, especialment quan som més de dos en una cita. I, perquè ho comprenguin en la seva justa mesura, m'agradaria dir-los molt baixet a l'oïda que vaig viure gran part de la meva infància cristiana en pecat. Agenollar-me per a la confessió al mig de les cames d'aquells homes tan ben alimentats, suats fins i tot a l'hivern, als que sovint l'hàbit els exhalava aquesta essència masculina, pròpia dels mamífers ancestrals, se´m feia molt costa amunt. I... també... perquè em feia pànic la part litúrgica -i a el mateix temps folclòrica- de l'Eucaristia. Em refereixo a haver de desfilar en aquesta interminable processó fins a l'altar, en la qual un capbaix com jo quedava exposat a les mirades escrutadores de la bancada. Per què els explico tot això? Doncs ... perquè els genolls receptius però sobretot aquelles sotanes, amb aquell gran buit d'acollida, els seus plecs i les seves taques del berenar en els matins de diumenge, em retrotreuen a una altra època de la meva vida, específicament relacionada amb l'acte que estem duent a terme en aquest moment: l'exaltació i l'acatament de les Belles Arts. Encara que a 25 de novembre de 2020 pugui ser considerat com sorprenent, la meva generació acadèmica va haver de bregar amb assignatures tan estrambòtiques avui dia, senyores i senyors, com "Dibujo del Antiguo y Ropajes" o "Liturgia i Cultura Cristianas". No obstant, amb el pas dels anys tot aquell bagatge vuitcentista em va portar a comprendre anys més tard, de manera argumentada i gnomològica, una cosa tan corrent ara com és l'univers digital. Més endavant aprofundiré en aquest aspecte.------------Faig un incís: "Gnomologia", un terme descatalogat en la majoria de diccionaris, és la ciència de les lleis i de la seva interpretació. Un magnífic i oblidat compendi sobre la manera d'establir regles, preceptes o principis en alguna facultat, ciència o art. 2:Una declaració de principis.Una certa confusió generalitzada ens duu a creure que l'estil d'un artista és la repetició perpetuada -o estacional- de les seves maneres visibles; la normalització d'una sèrie de patrons que, en conseqüència, el conduiran a diferenciar-se de la resta dels creadors. Per contra, a Ca'n Socías l'estil ha tingut durant molts anys un significat ben diferent. Es tracta d'un conjunt de procediments, en aparença diferents... o distants, tot i que sota el paraigua d'una línia argumental totalment vinculada i coherent, fonamentada en la investigació, el tractament de l'absurd, la biodiversitat, la pertorbació, la ingravidesa y la negació. M'explicaré un poc més: INVESTIGACIÓ. El meu amic Rafael Alomar, astrofísic de formació, malauradament desaparegut fa uns anys, va ser qui em va fer veure que l'art es reconcentra en excés, es torna críptic, si no aconsegueix endinsar-se conceptualment en altres territoris, més enllà de les seves endogàmiques fronteres.En aquest sentit, l' Estructura de les Revolucions Científiques, de Thomas Kuhn, ha estat durant molts anys un dels meus llibres de capçalera. Una obra estratègicament valuosa, que em va ajudar a comprendre i a cultivar els canvis de paradigma, la competència entre els diferents models i cànons a seguir, l'estratègia i les mudances d'estratègia, la coherència i la incoherència... la transcendència de les anomalies i els canvis de sentit dins dels processos, ja siguin científics, artístics o estrictament filosòfics. Un llibre que vaig llegar al meu fill Lluís amb tota l'intenció del món, el dia en què es va anar a Madagascar per començar la seva tesi doctoral. ABSURD. Segons Albert Camus, "l'absurd neix sempre d'una comparació entre dos o més termes desproporcionats, antinòmics o contradictoris". Un món mancat de sentit ens converteix en éssers absurds, i el que ens arrossega a buscar-li significat és la contínua experiència abstracta que tenim d'ell. Personalment, busco amb insistència significar la meva pròpia experiència, precisament per donar-li aquest sentit a tot el que m'envolta. Estic convençut que l'absurd en si mateix no existeix. Tot i així, m'ho reinvent diàriament per poder acceptar-me i per poder acceptar a tots el que m'envolten, tal com són. BIODIVERSITAT S'utilitza majoritàriament en el camp de la Biologia. Tot i això, no he tingut cap inconvenient a l'hora de apropiar-me aquest concepte, traçant un paral·lelisme evident amb la varietat de les meves propostes creatives al llarg dels anys... i la seva interrelació vocacionalment sistemàtica. Metàfora en part, lògicament; llenguatge figurat, també, però amb una finalitat molt clara a l'hora d'explicar l'autèntic valor d'una multiplicitat, fruit de la més absoluta promiscuïtat entre els diferents processos que he manejat, més enllà de les tècniques. PERTORBACIÓNecessitat intrínseca de cuinar una densa mescla de turbulència i estupefacció i d'adoptar-la com a forma d'expressió subjacent. Per abordar amb garanties la bellesa en tota la seva amplitut, necessito associar-me amb el desassossec, la incomoditat, el desconcert, la ironia, el desajust i la incertesa. Tota una revolta interior, que transita paral·lela a l'esdevenir d'un món tan escandalós com fascinant pel que fa a l'humà, i que em manté en continu estat d'alerta, esglai i estupefacció. INGRAVIDESSADescontextualitzar les propostes del seu entorn acomodatici i els objectes de les seves ubicacions més freqüents, per donar-los fluïdesa en deslligar-los del seu atavisme cerebral. L'imperatiu en art hauria de passar inexcusablement per no oferir a l'espectador tot allò que vol veure, escoltar i sentir. NEGACIÓ. En els últims temps, emperò, vinc constatant un significatiu canvi de rumb, atès que una gran part de la creació contemporània s'ha instal·lat en formes d'expressió molt immediates, més pròpies del periodisme, de l'emergència específica de les ONG, dels moviments socials, de l'arxivisme militant o de les credencials pròpies del cinema documental a l'ús. Vol dir això que estic en contra de l'art contemporani? Com puc estar en contra, senyores i senyors, si jo soc art contemporani. Només vull exposar-los amb aquest argument que, gairebé sense adonar-nos, estem assistint impàvids al pas d'un art històricament connotatiu cap a un altre bàsicament denotatiu. I voldria dir-los al respecte, que estem perdent el veritable pes específic de l'art des dels seus orígens; estem perdent l'enigma atàvic, el jeroglífic patrimonial i fins i tot la clandestinitat conceptual. Negar, amagar... per mostrar.
3. Hi va haver un temps en què vaig creure que l'Art era casa meva.
Especulo amb la possibilitat que, en el transcurs de les últimes dècades, l'art s'hagi anat esdevenint poc a poc en una espècie de Desert. Un dels deserts més concorreguts que puguem imaginar, és cert, amb tot el que aquesta paradoxa comporta.
Per entendre el rerefons de la meva creença sobre aquesta nova figura, hem de tenir abans la ferma voluntat de voler traçar una contundent línia divisòria entre el que alguns entusiastes diuen i valoren encara com "art" i la seva actual projecció antagonista, el "món de l'art ", que considero un subproducte de gestió, creació distorsionada i comunicació retòrica, que ha acabat per apoderar-se del noble ofici de l'elaboració sublim. Perquè precisament aquesta clara dissecció, aquesta rotunda frontera ha estat el motor, el brou de cultiu i al mateix temps la tesi documentada per al desenvolupament de molts dels meus processos de treball.
4. En la confusió de la ments.
Del segle XX cap a enrere, es relacionava la confusió mental severa amb un estricte infortuni personal, amb l'amarg bagatge de certs individus extraviats o bohemis en excés, i amb el destí fatal de gents afectades per algun mal psiquiàtric. Al segle XXI l'assumpte s'ha tornat molt més complex, perquè la confusió s'ha infiltrat en totes les esferes de la societat i, com a conseqüència, afecta ja a tot tipus d'individus.
A la sempiterna explotació de l'home per l'home, hem d'afegir ara una pèssima gestió econòmica mundial i de recursos, una política covarda de nord a sud i d'est a oest, els excessos de la comunicació, les mentides de l'aldea global, la apoteosi de les presses i la velocitat o la necessitat peremptòria d'un posicionament social, entre molts altres factors. Aquesta olla a pressió ha acabat per emmalaltir-nos definitivament, tot sumint-nos en una tempesta psíquica de difícil pronòstic.
Evidentment, aquest conjunt de contingències ens planteja la visió i el desenvolupament d'un art en agonia, per molts i molt diversos motius. Ens trobem davant una síndrome estructural, perfilada majoritàriament pel cansament i una certa indiferència del sector, la total absència de punteria i un desassossec molt mal dissimulat. Malgrat tot, el difús Sistema de l'art intenta dotar-se amb prou feines de sentit i significació, atorgant momentàniament una certa pau bronquial als seus més directes implicats, tant a aquells que tenen la paella pel mànec com a aquells altres que encara no han madurat prou o els que prefereixen mirar a una altra banda.
Després d'una exhaustiva immersió en les tecnologies digitals, vaig decidir baixar-me del "tren d'alta velocitat" per tornar a l'execució lenta i assossegada. Utilitzant els materials més humils, vaig començar a treballar en una profusa arqueologia íntima, datada en un futur no molt llunyà, el que em va permetre reconstruir tot el meu sistema clàssic del temps en hores, minuts i segons.
5. Sobre el silenci i la paciència.
Milito ara per convicció en aquestes dues substàncies patrimonials: silenci i paciència. Gràcies a elles, he aterrat de nou en un terreny pla i relaxant, del qual vaig haver d'emigrar fa anys per necessitats d'un guió global. De la mà de l'Arqueologia de la Confusió, em vaig reinstal·lar molt aviat en la pintura, amb l'objectiu de furgar en les seves incògnites més profundes.
Caminant fa uns anys de matinada pels carrers de Santiago de Compostel·la, el meu amic d'infància Basilio Baltasar em va dir de sobte, amb timbre de responsabilitat i lucidesa, que "el furor callat i secret de tot artista és pintar la volta de cel".
No recordo haver-me plantejat mai una missió de tal envergadura cosmogònica, però sí que puc dir-los que he sentit una commovedora tensió dramàtica en el meu retorn a la pintura.
Descobreixo a finals de 2011 que la pintura és l'eina perfecta per fomentar l'enigma absolut i, al mateix temps, el camí idoni per mantenir-me al marge de certes trivialitzacions contemporànies. Gradualment, vaig esclarint com la veritat de l'art retorna al món, com brolla, ressorgeix i elabora totes les lleis de l'existència. Traç a traç, pinzellada a pinzellada i gaudint a consciència del pas de cada minut, he aconseguit fins i tot desinhibir-me del motiu a representar, per endinsar-me en un terreny nou, on les sensacions del propi acte iniciàtic de pintar s'entrellacen amb l'origen de l'univers i la memòria d'espècie.
Sense deixar de banda totes les coses bones que he après i aprenc dels meus coetanis, he tornat a estudiar amb més obstinació si cap als grans mestres de la pintura. I, a partir d'aquesta simbiosi de temps i visions diferents, em plantejo restaurar humilment però amb fermesa una imatge del món, basada en les conviccions fonamentals de l'ésser humà.
Fem per un instant el virtuós exercici d'equiparar la solemnitat de la pintura -en el meu cas- amb l'efecte envoltant del que és sagrat. "Sagrat" no tenim per què associar-ho necessàriament a religiós, però sí al concepte de "transcendència" en l'art, amb els seus aspectes mitològic, simbòlic i metafísic. D'aquesta manera, aconseguirem novament entreveure l'Origen de l'Univers, amb la Presència d'un poder mental sobre la vida i la mort i, lògicament, el nostre Destí.
6. Abans de res, salvem les nostres ments o La comoditat pot matar.
En els darrers anys, hem hagut d'assistir estupefactes a una constant i irresponsable campanya publicitària global utilitzant el canvi climàtic com a moneda de canvi. A part d'enredar-nos tautològicament en la seva pròpia expressió emfàtica i persuasiva, l'entramat comercial el fa servir diàriament per vendre cotxes, publicitar bancs i grups d'especulació o promocionar creuers "de somni". Indubtables evidències d'un sistema tan caduc com desastrós.
Els mentiria si digués que soc optimista pel que fa al món que vivim, perquè no veig aquesta tradicional i esperançadora llum a la fi d'un túnel. L'idea d'un camí cap a la destrucció, que des de molt jove he tingut ben present, contràriament al que pugui imaginar-se, en el meu cas no ve acompanyada de depressió, impotència ni aflicció o patiment. Per a un operari de primera línia com jo, la imatge del desert, de la catàstrofe instal·lada en les nostres vides, de l'emergència feta realitat, la idea d'un futur especialment incòmode és pur goig en l'estètica del més profund.
7. Algú va dir que la fotografia era una pràctica senzilla?
Si el dibuix ha significat al llarg de la història estructura, esbós, apunt, croquis, disseny o esquema, per a mi la fotografia significa exactament dibuix. Per aquest motiu he emmagatzemat tan pocs blocs de dibuix. Utilitzo la càmera fotogràfica com si d'un grafit o un burí es tractés, precisament per dibuixar en blanc i negre les idees damunt el sistema límbic del meu cervell, o en incisió pura sobre l'os de la meva volta cranial.
Com oblidar-se de la fotografia a partir de la fotografia: Utilitzant-la, doncs, en el seu estat més pur a la manera de reducte anímic. Segurament sonarà aparatós si dic que he anat molt temps darrera de la fotografia mística, com a pràctica absoluta de reflexió contemplativa.
Com vaig arribar fins a aquest punt? Molt senzill: utilitzant durant èpoques la càmera sense pel·lícula i, avui dia, practicant-la a moments sense targeta de memòria dins el dispositiu. Tan elemental com deixar fluir la ment a través del visor o la pantalla de la càmera. D'aquesta manera, he aconseguit desvincular-me dràsticament dels resultats, sempre esclaus de l'ansietat i dels paràmetres tècnics o dels lligams més bàsics de la comunicació.
Fa uns anys, em varen convidar a fer un curs sobre fotografia contemporània a la Universitat d'Estiu de l'Escorial i se´m va acudir posar en pràctica aquesta possibilitat metafísica de nou encuny... per ampliar fronteres. Gran error per part meva, a l'intentar predicar en un món especialment competitiu i tècnic, on els resultats, al marge de qualsevol filosofia, són la moneda de canvi més comú. Les conseqüències van ser desastroses i alguns alumnes van demanar fins i tot el reemborsament de les seves matrícules, per entendre que el professor no volia treballar en el que ells -el món- concep específicament com a fotografia.
8. La revolució digital o Personatges meditant sobre la bogeria.
Els hi parlava a l'inici que, amb el pas dels anys, tot aquell bagatge vuitcentista de l'antiga Escola de Belles Arts em va portar a comprendre, de forma argumentada i gnomològica, la mecànica i el rerefons de l'univers digital.
En iniciar la nova etapa, just franquejar la línia entre la fotografia analògica i l'actual, vaig començar a tenir certs problemes greus, que em varen tornar a remetre directament a l'"Estructura de les Revolucions Científiques" i , conseqüentment, al significat i l'abast dels canvis de paradigma.
Anem directament a la problemàtica: Si els negatius fotogràfics eren de bona qualitat, havia positivat sempre imatges grans i nítides. Per contra, en entrar de ple en l'era digital, va sorgir una paradoxa decebedora: a pesar de les seves tècniques, aparentment sorprenents, la nova fotografia no em permetia positivarlas a una mida més gran de 30 x 40 cm. A partir d'aquí, vaig haver de inventar-me un sistema extremadament laboriós que, a la manera de Pieter Jansz Saenredam, el pintor flamenc d'esglésies i catedrals, em va portar a teixir una quadrícula formada per fils ficticis davant de l'objectiu de la càmera, mitjançant la qual integrava mental i fotogràficament els diferents fragments d'una hipotètica imatge final de majors dimensions. Per que ho entenguin millor: en una de les 13 imatges de la sèrie Personatges meditant sobre la bogeria, en una sola, vaig arribar a acoblar fins 75 fotografies subordinades. Un repte tècnic que, fins a la data, no hagués pogut ni imaginar, donades les suposades possibilitats infinites de la computació. Durant aquest insondable procés d'immersió informàtica, vaig poder descobrir entre els píxels perspectives de conducta personal amb els meus semblants. Al mateix temps, vaig trobar també un clar paral·lelisme entre l'art i la mecànica quàntica, on quarks, leptons i cordes feien de les seves, davant la meva estupefacció matemàtica.
Tinc que dir-los que no existia en aquella època software fiable per dur a terme aquesta feina tan complexa, ja que havia d'unir manualment en ocasions 4 o 5 files horitzontals, una sota una altra, amb 13, 14 o 15 fotografies cadascuna.
Finalment, hauria d'aconseguir la unificació de les tonalitats en les interseccions crítiques, allà on la fotografia digital distorsionava el color a les voreres de cada imatge o en els canvis dràstics de color o de to. I és precisament en aquest punt on entren en joc valors artístics fonamentals, com el clarobscur, la importància de la interacció del color amb el seu entorn i la ponderació general o sectorial de la llum, entre d'altres. Situacions pictòriques en què, les noves tecnologies, coixejaven de forma vergonyant fins a la data. Va ser així, aplicant la meva experiència en les Belles Arts, com vaig aconseguir amainar una tempesta de píxels, estrictament contemporània pel seu context, però bàsicament tradicional per la seva representació i motivació intrínseca.
9. L'atzar i la necessitat.
Qui va plantejar amb domini aquesta dicotomia en 1970 va ser el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina Jacques Lucien Monod. El seu llibre L'Atzar i la Necessitat, un assaig sobre la filosofia natural de la Biologia moderna, va caure a les meves mans als dinou anys.
Ràpidament em vaig imposar l'adaptació de la seva forma d'entendre la ciència al meu quefer artístic. Al llarg dels anys, m'he servit reiteradament de l'atzar i l'he utilitzat com un gran aliat, a manera d'incògnita provocadora. A l'altre costat de la balança, la necessitat ha actuat i actua sempre com a contrapunt.
Ens diu Monod que (obro cometes) "el deure dels homes de ciència rau a pensar de forma oberta per crear, entre tots, una cultura moderna efectiva, que s'enriqueixi no només d'importants coneixements tècnics, sinó també amb idees humanament significatives "(tanco cometes). Paral·lelament, vaig imaginar que l'art hauria de funcionar de la mateixa manera.
Aquest gran científic examina les conseqüències filosòfiques de la biologia genètica. El seu tractament cientificocultural i ètic va ser, precisament, el que li va fer marcar distàncies amb la resta dels seus contemporanis. I em resulta fascinant l'assumpció que fa de les teories científiques de la seva època, procedents d'altres camps diferents al seu. Per a ell, una mutació genètica és "Un esdeveniment quàntic a què se li aplica el principi d'incertesa".
Monod va ser dels primers en parlar obertament de contradicció, de fluctuació i d'imprecisió en els processos científics. L'única possibilitat, per pronosticar alguna cosa amb tota concreció, és predir totes les possibles solucions o esdeveniments que puguin sorgir d'un fet. Després d'assimilar-ho, vaig arribar pel camí ràpid a la conclusió que ni tan exacta és la ciència ni tan sublim l'art ni tan controvertida la filosofia.
..............
A manera d'un epíleg, com tractant de somnis que soc, m'estimularà acabar aquest acte d'avui compartint amb tots vostès...
... Que la memòria i la consciència es construeixen sobre fenòmens estadístics.
... Que hi ha correlacions molt directes entre els estudis metodològics al voltant de l'esperit de l'ésser humà, la recerca científica i l'art.
... Que hi ha ments tan brillants dins de l'Art com la de Hans Holbein el jove, capaç de plantar al 1533 una anamorfosi de la mort al mig d' "Els ambaixadors", una clàssica pintura de personatges ben posicionats en l'Europa del seu temps. Aquesta calavera estranyament distorsionada fins al seu límit va ser un misteri indesxifrable durant 400 anys, fins que l'historiador lituà Jurgis Baltrusaitis va aconseguir interpretar-lo.
... Que les imatges de l'Univers, que construïm al nostre cervell, són elucubracions, pures activitats visionàries.
... Que hi hagi artistes com Bruce Nauman, capaços de crear obres tan concloents com el "Motlle de l'Espai que hi ha sota la meva cadira" (1966-1968).
... Que l'equació quàntica perfecta, quan es trobi, passarà a ocupar un espai molt similar al que va ocupar en el seu temps el Sant Grial.
... Que el físic danès Niels Bohr, famós per la seva contribució a l'estudi de l'estructura dels àtoms, va trobar la seva inspiració en la pintura cubista de Picasso i Braque, el que li va permetre reconèixer de cop la naturalesa dual dels electrons com a ones i com partícules.
... Que els buits còsmics són meravelloses estructures de pensament a partir de la física i les matemàtiques. Sense anar més lluny, el Penya-segat de Kuiper, que el tenim a la fi del nostre Sistema Solar, després del Cinturó del mateix nom, és un lloc inquietantment abstracte al que he volgut guaitar des de que conec de la seva existència, precisament per descobrir quin és el fonament de la meva excitació contínua a partir del fet artístic.
... Que "Canestra di Frutta" (Caravaggio, 1596) em fa perdre el sentit cada vegada que la contemplo.
... Que el reconegut científic Michio Kaku, formulador d'una de les teories de cordes més admirables, va afirmar fa pocs anys haver trobat proves irrefutables de l'existència d'una força intel·ligent i desconeguda per l'home, que governa la natura. És a dir, un concepte molt similar a la què moltes cultures del món tenen de Déu, creador i rector de l'univers.
Moltes gràcies.
Discurso de aceptación del título de Académico de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears.
Título:
Hubo un tiempo en que creí que el Arte era mi casa
Antes de sumergirme en este procedimiento escolástico, quisiera precisar que me hubiera sido mucho más cómodo hablarles, sin ir más lejos, de mi admiración congénita por el Maestro dell'Osservanza; trazar una acalorada defensa sobre la tan discutida utilización de la cámara oscura en la obra de Johannes Vermeer; o situarles ante la primera instalación escultórica de la historia, en la Cueva de Bruniquel, al sur de Francia, elaborada a conciencia por los Neanderthales hace 175.000 años.
Pero, para ser honesto, mi discurso de hoy versará sobre aquella zona de mi trabajo que no se ve y que en ocasiones tampoco se intuye. Les hablaré sobre fundamentos estructurales, porque no todo en arte está vinculado o proviene de la exaltación del yo, la inspiración bucólica, el ímpetu gestual o los devaneos atribuidos al influjo de fuerzas misteriosas. Hay mucho más donde profundizar: las firmes creencias, la investigación y el estudio concienzudos, la estructuración metódica de las ideas y la organización sistemática de los procesos de trabajo. El ejemplo más claro lo encontramos en el cine. ¡Cuánta programación, cuánto método, cuánta estructuración, precisamente para expresar lo sublime de las emociones!
En el pasado me negué por precepto a desvelar las claves de mi trabajo. Con el paso de los años, he ido descubriendo que no estaba en lo cierto y que, al mismo tiempo, lo estaba hasta la médula. ¿Contradicción? No exactamente, porque mi trabajo se ha movido de manera invariable en la confluencia de mundos diferentes, en tierra de nadie e, incluso, en "territorio vacío". Un concepto expresado en el siglo XIX por el explorador Charles Montagu Doughty en su magnífico libro Arabia Deserta. Complicados escenarios, en los que resulta muy difícil nadar y guardar la ropa.
En este sentido, me impuse un cambio de disposición y me puse a trabajar dentro de una atmósfera de acercamiento al público, precisamente para situar mi obra en un contexto de comunicación mucho más equilibrado.
--------------------------
Antes de entrar definitivamente en argumento, quisiera señalarles que he aceptado ser miembro de esta histórica institución, por tres motivos fundamentales:
Primer motivo: Especifica el refrán castellano que "es de bien nacido ser agradecido" y, a hilo de esta sentencia, les quiero expresar sin ambages que me siento profundamente satisfecho al recibir este honor. Y que, a partir de mañana, me sentaré junto a ustedes a compartir y a deliberar sobre cualquier tema relacionado con la creatividad y sus consecuencias.
Segundo motivo: A propósito de la última frase del primero y focalizando sobre un académico en particular, he aceptado mi nombramiento para poder sentarme en nuestros concilios al lado de mi entrañable y admirado amigo Pere Joan, de modo imaginario cogido de su mano y, a poder ser, con los pies colgando de la silla y meciendo las piernas al unísono durante las sesiones. Porque, al contrario de lo que pueda pensarse, si bien en líneas generales tendemos a aumentar en sabiduría, con el paso de los años también es cierto que nos volvemos mucho más sobrios en el terreno de la imaginación, de la utopía, del delirio bucólico con el que comenzamos a andar... Evidentemente, señoras y señores académicos, no me verán ustedes sentado junto al académico Pere Joan de la manita, pero sí tendré bien presente esta posibilidad de ficción romántica, emotiva, en todas nuestras reuniones colegiadas... precisamente para significar que una gran parte del arte actual se complica de manera innecesaria, a partir de una embarazosa fusión de prácticas tan formales como recurrentes.
Tercer y último motivo: Me gustaría entender con conocimiento de causa, cómo una institución de las características de la nuestra es tan poco conocida dentro de nuestra sociedad local y autonómica, no hablo ya de traspasar fronteras. ¿Por qué no transmite al exterior un poco más de energía y actualidad? Les pondré un sencillo ejemplo, que ha sucedido, sin ir más lejos, con este nombramiento. Al mandar la información a mis amigos y conocidos, la inmensa mayoría gente bien formada, tan solo cuatro o cinco supieron de que les hablaba; el resto, unas treinta o treinta y cinco personas, me felicitaron porque la ciudad de San Sebastián me hubiera concedido tal distinción.
En definitiva, no quisiera haber recibido este sugestiva credencial, únicamente para lucirla con cierto orgullo a la manera de Patricio Mbiá, aquel peón guineano, descubridor efectivo de Copito de Nieve, al que le obsequiaron desde Barcelona con un ostentoso abrigo de lana, solicitado por él al saber que podía elegir el obsequio. Un abrigo que paseó sobre sus espaldas con no poco júbilo durante meses por las calles de Bata, a treinta y ocho grados, perdiendo con aquella locura transitoria la consideración de sus conciudadanos, además del empleo en el zoológico catalán.
------------------------------------------
Por otra parte, me gustaría dedicar este acto a mi padre, Sebastián Socías Riusech, desaparecido hace casi 39 años. Mi padre murió muy joven y, en contra de sus sólidos principios y de su proyección de futuro para mí, me rescató de un naufragio anunciado en la Facultad de Biología, para entregarme de forma enérgica y decidida en manos del arte. Sin apenas fuerzas, compró dos pasajes de avión y tiró de mí plantándome en la academia del profesor Miquel Barneda, en la calle Bailén de Barcelona, quien me preparó a conciencia para ingresar en la Escuela Superior de Bellas Artes de Sant Jordi.
-------------------------------------------
>>>>>> Después de este preámbulo y, como les dije al inicio, quisiera presentarles a continuación el verdadero esqueleto de mi trabajo:
- Estoy aquí y me pasa esto.
Me considero un tipo solitario, tímido -excepto al volante- y en ocasiones vergonzoso. Alguien al que le cuesta -más bien le da pereza- hablar y relacionarse con los otros de manera cotidiana, especialmente cuando somos más de dos en una cita.
Y, para que lo comprendan en su justa medida, me gustaría susurrarles al oído que viví gran parte de mi infancia cristiana en pecado. Arrodillarme para la confesión entre las piernas de aquellos hombres tan bien alimentados, sudorosos incluso en invierno, a los que a menudo el hábito les exhalaba esa esencia masculina, propia de los mamíferos ancestrales, se me hacía muy cuesta arriba. Y... también... porque me daba pánico la parte litúrgica -y al mismo tiempo folclórica- de la Eucaristía. Me refiero a tener que desfilar en esa interminable procesión hasta el altar, en la que un cabizbajo como yo quedaba expuesto a las miradas escrutadoras de la bancada.
¿Por qué les explico todo esto? Pues... porque las rodillas receptivas pero sobre todo aquellas sotanas, con su gran oquedad de acogida, sus pliegues y las manchas del desayuno en las mañanas de domingo, me retrotraen a otra época de mi vida, específicamente relacionada con el acto que estamos llevando a cabo aquí y ahora: la exaltación y el acatamiento de las Bellas Artes.
Aunque a 25 de noviembre de 2020 pueda considerarse inverosímil, mi generación académica tuvo que bregar con asignaturas tan estrambóticas hoy día, señoras y señores, como "Dibujo del Antiguo y Ropajes" o "Liturgia y Cultura Cristianas".
No obstante, todo aquel bagaje decimonónico me llevó a comprender años más tarde, de forma argumentada y nomológica, algo tan corriente ahora como es el universo digital. Más adelante ahondaré en este particular.
------------
Hago un inciso: "Nomología", un término descatalogado en la mayoría de diccionarios, es la ciencia de las leyes y de su interpretación. Un magnífico y olvidado compendio sobre el modo de establecer reglas, preceptos o principios en alguna facultad, ciencia o arte.
- Una declaración de principios.
Cierta confusión generalizada nos conduce a creer que el estilo de un artista es la repetición perpetuada -o estacional- de sus maneras visibles; la normalización de una serie de patrones que, en consecuencia, lo conducen a diferenciarse del resto de los creadores. Por el contrario, en Casa Socías el estilo ha tenido durante muchos años un significado bien distinto. Se trata de un conjunto de procedimientos, en apariencia distintos... o distantes, aunque bajo el paraguas de una línea argumental totalmente vinculada y coherente, cimentada en la investigación, el tratamiento del absurdo, la biodiversidad, la perturbación, la ingravidez y la negación. Me explicaré un poco más:
INVESTIGACIÓN. Mi amigo Rafael Alomar, astrofísico de formación, desgraciadamente desaparecido hace unos años, fue quien me hizo ver que el arte se reconcentra en exceso, se torna críptico, si no consigue adentrase conceptualmente en otros territorios, más allá de sus endogámicas fronteras. En este sentido la Estructura de las Revoluciones Científicas, de Thomas Kuhn, ha sido durante muchos años uno de mis libros de cabecera. Una obra estratégicamente valiosa, que me ayudó a comprender y a cultivar los cambios de paradigma, la competencia entre los distintos modelos y cánones a seguir, la estrategia y las mudanzas de estrategia, la coherencia y la incoherencia... la trascendencia de las anomalías y los cambios de sentido dentro de los procesos, ya sean científicos, artísticos o estrictamente filosóficos. Una obra que legué con toda la intención del mundo a mi hijo Lluís, el día en que se fue a Madagascar para iniciar su tesis doctoral.
ABSURDO. Según Albert Camus, el absurdo "nace siempre de una comparación entre dos o varios términos desproporcionados, antinómicos o contradictorios".
Un mundo falto de sentido nos convierte en seres absurdos, y lo que nos arrastra a buscarle significado es la continua experiencia abstracta que tenemos de él. Personalmente, busco con insistencia significar mi propia experiencia, precisamente para darle el sentido. Estoy convencido de que el absurdo en sí mismo no existe y, aun así, me lo reinvento diariamente para poder aceptarme y para poder aceptar a todos lo que me rodean, tal y como son.
La BIODIVERSIDAD se utiliza casi con exclusividad en el campo de la biología. A pesar de ello, no he tenido ningún reparo a la hora de apropiarme este concepto, trazando un paralelismo evidente con la variedad de mis propuestas creativas a lo largo de los años... y su interrelación vocacionalmente sistemática. Metáfora en parte, lógicamente; lenguaje figurado, también, pero con una finalidad muy clara a la hora de explicar el auténtico valor de una multiplicidad, fruto de la más absoluta promiscuidad entre los distintos procesos que he manejado, más allá de las técnicas.
PERTURBACIÓN. Necesidad intrínseca de cocinar una densa mezcla de turbulencia y estupefacción y de adoptarla como forma de expresión subyacente. Para abordar con garantías la belleza en toda su amplitud, necesito asociarme con el desasosiego, la turbación, la incomodidad, el desconcierto, la ironía, el desajuste e incluso la incertidumbre. Toda una revuelta interior, que transita paralela al devenir de un mundo tan escandaloso como fascinante en lo tocante a lo humano, y que me mantiene en continuo estado de alerta, pasmo y estupefacción.
INGRAVIDEZ. Descontextualizar las propuestas de su entorno acomodaticio y los objetos de sus ubicaciones más frecuentes, para darles fluidez al desvincularlas de su atavismo cerebral. Lo imperativo en arte debería pasar inexcusablemente por no ofrecer al espectador todo aquello que quiere ver, oír y sentir.
NEGACIÓN. En los últimos tiempos, vengo constatando un significativo cambio de rumbo, dado que gran parte de la creación contemporánea se ha instalado en formas de expresión muy inmediatas, mucho más propias del periodismo, de la emergencia específica de las ONG,s y los movimientos sociales, del archivismo militante o de las credenciales propias del cine documental al uso. ¿Quiero decir con esto que estoy en contra del arte contemporáneo? Cómo voy a estarlo, si yo soy arte contemporáneo. Sólo quiero exponerles con este argumento que, sin apenas darnos cuenta, estamos asistiendo impávidos al paso de un arte históricamente connotativo hacia otro básicamente denotativo. Y quisiera decirles al respecto, que estamos perdiendo el verdadero peso específico del arte desde sus orígenes; estamos perdiendo el enigma atávico, el jeroglífico patrimonial, su clandestinidad conceptual e incluso la magia.
Negar, esconder... para mostrar.
- Hubo un tiempo en que creí que el Arte era mi casa.
Especulo con la posibilidad de que, en el transcurso de las últimas décadas, el arte se haya ido convirtiendo paulatinamente en una especie de Desierto. Uno de los desiertos más concurridos que podamos imaginar, con todo lo que esta paradoja conlleva.
Para entender el trasfondo de mi creencia acerca de este nueva figura, debemos tener antes la firme voluntad de querer trazar una contundente línea divisoria entre lo que algunos entusiastas llaman y valoran todavía como "arte" y su actual proyección antagonista, el "mundo del arte", que considero un subproducto de gestión, creación distorsionada y comunicación retórica, que ha acabado por adueñarse del noble oficio de la elaboración sublime. Porque precisamente esa clara disección, esa rotunda frontera ha sido el motor, el caldo de cultivo y al mismo tiempo la tesis documentada para el desarrollo de muchos de mis procesos de trabajo a partir de aquella fecha.
- En la confusión de la mentes.
Del siglo XX hacia atrás, se relacionaba la confusión severa con un estricto infortunio personal, con el amargo bagaje de ciertos individuos extraviados o bohemios en exceso, y con el destino fatal de gentes afectadas por algún mal psiquiátrico. En el siglo XXI el asunto se ha tornado mucho más complejo, porque la confusión se ha infiltrado en todas las esferas de la sociedad y, como consecuencia, afecta ya a todo tipo de individuos.
A la sempiterna explotación del hombre por el hombre, tenemos que añadir ahora una pésima gestión económica mundial y de recursos, una política cobarde de norte a sur y de este a oeste, los excesos de la comunicación, las mentiras de la aldea global, la apoteosis de las prisas y la velocidad o la necesidad perentoria de un posicionamiento social, entre otros muchos factores. Esta olla a presión ha acabado por enfermarnos definitivamente, sumiéndonos en una tempestad psíquica de difícil pronóstico.
Evidentemente, este conjunto de contingencias nos plantea la visión y el desarrollo de un arte en agonía, por muchos y muy diversos motivos. Nos encontramos ante un síndrome estructural, perfilado mayoritariamente por el cansancio y la indiferencia del sector, la total ausencia de puntería y un desasosiego peormente disimulado. Pese a todo, el difuso Sistema del arte intenta dotarse a duras penas de sentido y significación, otorgando una cierta paz bronquial a sus más directos implicados, tanto a aquellos que tienen la sartén por el mango como a aquellos otros que todavía no han caído del guindo o que prefieren mirar para otro lado.
Tras una exhaustiva inmersión en las tecnologías digitales, decidí bajarme del "tren de alta velocidad" para volver la ejecución lenta y sosegada. Utilizando los materiales más humildes, comencé a trabajar en una profusa arqueología íntima, datada en un futuro no muy lejano, lo que me permitió reconstruir todo mi sistema clásico del tiempo en horas, minutos y segundos.
- Acerca del silencio y la paciencia.
Milito ahora por convicción en estas dos substancias patrimoniales: silencio y paciencia. Gracias a ellas, he aterrizado de nuevo en una planicie relajante, de la que tuve que emigrar hace años por necesidades de un guion global. De la mano de la Arqueología de la Confusión, me re-instalé muy pronto en la pintura estableciéndome en ella, con el objetivo de hurgar en sus incógnitas más profundas.
Caminando hace unos años de madrugada por las calles de Santiago de Compostela, mi amigo Basilio Baltasar me dijo con timbre de responsabilidad y lucidez que "el furor callado y secreto de todo artista es pintar la bóveda del cielo".
No recuerdo haberme planteado nunca una misión del tal envergadura cosmogónica, pero sí puedo decirles que he sentido una conmovedora tensión dramática en mi retorno a la pintura.
Descubro a finales de 2011 que la pintura es la herramienta perfecta para fomentar el enigma absoluto y, al mismo tiempo, el camino idóneo para mantenerme al margen de ciertas trivializaciones contemporáneas. Gradualmente, voy esclareciendo cómo la verdad del arte retorna al mundo, cómo brota, resurge y elabora todas las leyes de la existencia. Trazo a trazo, pincelada a pincelada y disfrutando a conciencia del paso de cada minuto, he conseguido incluso desinhibirme del motivo a representar, para adentrarme en un terreno nuevo, donde las sensaciones del propio acto iniciático de pintar se entrelazan con el origen del universo y la memoria de especie.
Sin dejar de lado todo lo bueno que he aprendido y aprendo de mis coetáneos, he vuelto a estudiar con más obstinación si cabe a los grandes maestros de la pintura. Y, a partir de esta simbiosis de tiempos y visiones distintas, me planteo restaurar humildemente pero con firmeza una imagen del mundo, basada en las convicciones fundamentales del ser humano.
Hagamos por un instante el virtuoso ejercicio de equiparar la solemnidad de la pintura con el efecto envolvente de lo sagrado. "Sagrado" no tenemos porqué asociarlo necesariamente a religioso, pero sí al concepto de "trascendencia" en el arte, con sus aspectos mitológico, simbólico y metafísico. De esta forma, lograremos nuevamente vislumbrar el Origen del Universo, con la Presencia de un poder mental sobre la vida y la muerte y, lógicamente, nuestro Destino.
- Antes de nada, salvemos nuestras mentes o La comodidad puede matar.
En los últimos tiempos, hemos tenido que asistir estupefactos a una constante e irresponsable campaña publicitaria global utilizando el cambio climático como moneda de cambio. Aparte de embaucarnos tautológicamente en su propia expresión enfática y persuasiva, el entramado comercial la utiliza diariamente para vender coches, publicitar bancos y conglomerados financieros o para promocionar cruceros "de ensueño". Indudables evidencias de un sistema tan caduco como desastroso.
Les mentiría si dijera que soy optimista con respecto al mundo que vivimos, porque no veo esa tradicional y esperanzadora luz al final de un túnel. No obstante, la idea de un camino hacia la destrucción, que desde muy joven he tenido bien presente, contrariamente a lo que pueda imaginarse, en mi caso no viene acompañada de depresión, impotencia ni pesadumbre o sufrimiento. Para un operario de primera línea como yo, la imagen del desierto, de la catástrofe instalada en nuestras vidas, de la emergencia hecha realidad, la idea de un mañana especialmente incómodo es puro gozo en la estética de lo más profundo.
- ¿Alguien dijo que la fotografía era una práctica sencilla?
Si el dibujo ha significado a lo largo de la historia estructura, esbozo, apunte, boceto, croquis, diseño o esquema, para mí la fotografía significa exactamente dibujo. Por este motivo he almacenado tan pocos blocs de dibujo. Utilizo la cámara fotográfica como si de un grafito o un buril se tratara, precisamente para dibujar en blanco y negro las ideas sobre el sistema límbico de mi cerebro, o en incisión pura sobre el hueso de mi bóveda craneal.
Cómo olvidarse de la fotografía a partir de la fotografía: Utilizándola, pues, en su estado más puro a modo de reducto anímico. Seguramente sonará aparatoso si digo que he ido durante mucho tiempo tras la fotografía mística, como práctica absoluta de reflexión contemplativa.
¿Cómo llegué hasta este punto? Muy sencillo, utilizando la cámara sin película y, hoy día, practicándola sin tarjeta de memoria dentro del dispositivo. Tan elemental como dejar fluir la mente a través del visor de la cámara. De esta forma, he conseguido desvincularme drásticamente de los resultados, siempre esclavos de la ansiedad, y de los parámetros técnicos o de las ataduras de la comunicación.
Hace unos años, me invitaron a dar un curso sobre fotografía contemporánea en la Universidad de Verano de El Escorial y se me ocurrió poner en práctica esta posibilidad metafísica de nuevo cuño... para ampliar fronteras. Craso error por mi parte, al intentar predicar en un mundo especialmente competitivo y técnico, donde los resultados, al margen de cualquier filosofía, son la moneda de cambio más común. Las consecuencias fueron desastrosas y algunos alumnos pidieron incluso el reembolso de sus matrículas, por entender que el profesor no quería trabajar en lo que ellos -el mundo- concibe específicamente como fotografía.
- La revolución digital o Personajes meditando sobre la locura.
Les hablaba de que, con el paso de los años, todo aquel bagaje decimonónico de la antigua Escuela de Bellas Artes me llevó a comprender, de forma argumentada y nomológica, la mecánica y el trasfondo del universo digital, quería expresar que este hecho, por sí mismo, pasó a ser mi propia "revolución digital".
Al iniciar la nueva andadura, nada más franquear la línea entre la fotografía analógica y la actual, comencé a tener ciertos problemas técnicos de envergadura, que me remitieron de nuevo y muy a "La Estructura de las Revoluciones Científicas" y, consecuentemente, al significado y el alcance de los cambios de paradigma.
Vayamos directamente a la problemática: Si los negativos fotográficos eran de buena calidad, había positivado siempre imágenes grandes y nítidas. Sin embargo, al entrar de lleno en la era digital, surgió una paradoja decepcionante: a pesar de sus nuevas técnicas, aparentemente asombrosas, la recién estrenada fotografía no me permitía positivarlas a un tamaño mayor de 30 x 40 cm. A partir de ahí, tuve que inventar un sistema extremadamente laborioso que, a la manera de Pieter Jansz Saenredam, el pintor flamenco de iglesias y catedrales, me llevó a tejer una cuadrícula formada por hilos ficticios frente al objetivo de la cámara, mediante la cual integraba mental y fotográficamente los distintos fragmentos de una hipotética imagen final de mayores dimensiones.
Para que lo entiendan mejor: en una de las 13 imágenes de la serie Personajes meditando sobre la locura, en una sola, llegué a acoplar hasta 75 fotografías subordinadas. Un reto técnico que, que hasta la fecha, no hubiera podido ni imaginar, dadas las supuestas posibilidades infinitas de la computación. Durante este insondable proceso de inmersión informática, pude descubrir entre los píxeles perspectivas de conducta personal en el cuerpo a cuerpo con mis semejantes. Al mismo tiempo, hallé también un claro paralelismo entre el arte y la mecánica cuántica, donde quarks, leptones y cuerdas hacían de las suyas, ante mi estupefacción matemática.
Tengo que decirles que no existía todavía software fiable para llevar a cabo este trabajo, ya que debía unir manualmente en ocasiones 4 ó 5 filas horizontales, una debajo de otra, con 13, 14 ó 15 disparos cada una.
Por último, debería lograr la unificación de las tonalidades en las intersecciones críticas, allí donde la fotografía digital distorsionaba el color en los bordes de cada imagen o en los cambios drásticos de color o de tono. Y es precisamente en este punto donde entran en juego valores artísticos fundamentales, como el claroscuro, la importancia de la interacción del color con su entorno y la ponderación general o sectorial de la luz, entre muchos otros. Situaciones pictóricas en las que, las nuevas tecnologías, cojeaban de forma vergonzante hasta la fecha. Fue de este modo, aplicando mi experiencia en las Bellas Artes, como conseguí amainar una tormenta de píxeles, estrictamente contemporánea debido a su contexto, pero básicamente tradicional por su representación i motivación intrínseca.
- El azar y la necesidad.
Quien planteó con dominio esta dicotomía en 1970 fue el Premio Nobel de Fisiología y Medicina Jacques Lucien Monod. Su libro El Azar y la Necesidad, un ensayo sobre la filosofía natural de la biología moderna, cayó en mis manos a los diecinueve años. Rápidamente me impuse adaptar su forma de entender la ciencia a mi quehacer artístico.
A lo largo de los años, me he servido reiteradamente del azar y lo he utilizado como un gran aliado, a modo de incógnita provocadora. En el otro lado de la balanza, la necesidad ha actuado y actúa siempre como contrapunto.
Nos dice Monod que "el deber de los hombres de ciencia estriba en pensar de forma abierta para crear, entre todos, una cultura moderna efectiva, que se enriquezca no solo de importantes conocimientos técnicos, sino también con ideas humanamente significativas". Paralelamente, imaginé que el arte debería funcionar de la misma forma.
Este gran científico examina las consecuencias filosóficas de la biología genética. Su tratamiento científico-cultural y ético fue, precisamente, lo que le hizo marcar distancias con el resto de sus contemporáneos. Y me resulta fascinante la asunción que hace de las teorías científicas de su tiempo, procedentes de otros campos distintos al suyo. Para él, una mutación genética es "Un acontecimiento cuántico al que se le aplica el principio de incertidumbre.
Monod fue de los primeros en hablar abiertamente de contradicción, de fluctuación y de imprecisión en los procesos científicos. La única posibilidad, para pronosticar algo con toda concreción, es predecir todas las posibles soluciones o eventos que puedan surgir de un hecho.
Después de asimilarlo, llegué por el camino más corto a la conclusión de que ni tan exacta es la ciencia ni tan sublime el arte ni tan controvertida la filosofía.
A modo de epílogo, como tratante de sueños que soy, me estimulará acabar este acto de hoy compartiendo con ustedes...
...Que la memoria y la conciencia se construyen sobre fenómenos estadísticos.
...Que hay correlaciones muy directas entre los estudios metodológicos en torno al espíritu del ser humano, la investigación científica y el arte.
...Que hay mentes tan destacadas dentro del Arte como la de Hans Holbein el joven, capaz de plantar en 1533 una anamorfosis de la muerte en mitad de "Los embajadores", una clásica pintura de personajes bien posicionados en la Europa de su tiempo. Esa calavera extrañamente distorsionada fue un misterio indescifrable durante 400 años, hasta que el historiador lituano Jurgis Baltrusaitis consiguió interpretar ese enigma.
...Que las imágenes que construimos en nuestro cerebro, acerca del Universo, son elucubraciones, puras actividades visionarias.
...Que haya artistas capaces de crear obras tan concluyentes como el "Molde del Espacio que hay debajo de mi silla". Bruce Nauman, 1966-1968.
...Que la ecuación cuántica perfecta, cuando se formule definitivamente, pasará a ocupar un espacio muy similar al que ocupó en su tiempo el Santo Grial.
...Que el físico danés Niels Bohr, famoso por su contribución al estudio de la estructura de los átomos, encontró su inspiración en la pintura cubista de Picasso y Braque, lo que le permitió reconocer la naturaleza dual de los electrones como ondas y como partículas.
...Que los vacíos cósmicos son maravillosas estructuras de pensamiento a partir de la física y las matemáticas. Sin ir más lejos, el Acantilado Kuiper, que lo tenemos al final de nuestro Sistema Solar, después de pasar el Cinturón del mismo nombre, es una inquietante abstracción a la que he querido asomarme siempre, desde que conozco de su existencia, precisamente para descubrir cuál es el fundamento de nuestra excitación continua a partir del hecho artístico.
...Que "Canestra di Frutta" (Caravaggio, 1596) me haga perder el sentido cada vez que la contemplo.
...Que el reconocido científico Michio Kaku, formulador de una de las teorías de cuerdas más asombrosa, afirmó hace poco tiempo haber encontrado pruebas irrefutables de la existencia de una fuerza inteligente y desconocida por el hombre, que gobierna la naturaleza. Es decir, un concepto muy similar al que muchas culturas del mundo tienen de Dios, creador y rector del universo.
Muchas gracias.